16/05/2026
Les reivindicacions del professorat són clares i absolutament legítimes: temperatures extremes a les aules a l’estiu, fred intens a l’hivern, aules massificades, falta de substitucions quan hi ha baixes i una falta de recursos que afecta directament la qualitat de l’educació.
Però, a més, hi ha una realitat que no podem ignorar: la falta de personal per a atendre adequadament l’alumnat amb necessitats educatives especials, la insuficiència de recursos per a garantir una inclusió real i efectiva, i la pressió que suporten les aules UECO i els equips docents que treballen cada dia per acompanyar aquests xiquets i xiquetes com es mereixen.
Açò no va de partidismes. Va de defensar una educació pública digna, inclusiva i de qualitat, i de respectar el professorat, les famílies i, sobretot, l’alumnat.
Hi ha una cosa evident: quan una persona és professora o mare i viu el sistema educatiu des de dins, sap perfectament de què parla perquè ho viu cada dia. Però quan la realitat quotidiana dels centres queda lluny —o quan els fills es formen en altres models educatius— la percepció canvia, i amb ella també la capacitat d’entendre determinades necessitats de l’escola pública.
