Ateneisme

Ateneisme Tiempo de generosos y cautivos anarquista Bon vent i barca nova. Salut

Per la consulta de la Biblioteca i Hemeroteca als usuaris serà un altre dia, resta de dies de la setmana pels treballs interns dels socis de l'Ateneisme recordeu, que ara tenim la Biblioteca Hemeroteca Documentació a prendre Passeig, i per activitats de l'ateneisme, xerrades, conferències, passi de documentals , com sempre per ací , a on es pot, però sabeu que, com sempre recorrent espais lliberta

ris de veritat, ens han robat tot i continuen robant, nosaltres sempre hem facilitat espai a tothom menys als trànsfugues i ara aquest, son els que tenen la concomitància de la Junta , del Comitè Central del Partit.

https://manelaisa.com/ceuta/CEUTA Mientras estoy a punto de terminar el libro que lleva por subtítulo “Por un cambio de ...
06/09/2026

https://manelaisa.com/ceuta/
CEUTA


Mientras estoy a punto de terminar el libro que lleva por subtítulo “Por un cambio de hábitos, el anarquismo para el siglo XXI”, el trasfondo político de España y de Europa incluyendo la Argentina de Milei y Espriela de Colombia.
Todo ello, es un despropósito de los partidos de derecha y extrema derecha que se han propuesto de copar los gobiernos del mundo entero siguiendo las directrices de Trump y su modo de actuación, con violencia y una muestra la estamos viviendo en España con la arrogancia de los partidos de derechas que a toda costa quieren sacar a los “Socialistos” del poder que les da la gobernanza del Estado español.
Parece España está en un proceso de golpe de Estado encubierto, cada vez más la derecha, tiene el control de la prensa y de la jurisprudencia, solo les falta una parte de poder político.
Pero, vayamos a la última de las acciones de este pulso político, donde hay otros contexto internacionales que también participan en esta partida.
Supongo que habrán más acontecimientos, pero por el momento la mirada está en Ceuta una de esas ciudades española que está ubicada en África, que estos días ha tenido una invasión dicen de unos 70 o 80000 jóvenes la mayoría marroquís, pero también subsaharianos que en su mayoría volvieron al cabo de 24 o 48 horas a Marruecos. Una jugada política sin duda del Estado Marroqui.
Pero había jóvenes que si estaban esperando la oportunidad para pasar la valla, y siguen sin salir de Ceuta y al parecer la derecha reclama que sean expulsados inmediatamente, tanto es así que muchos de los elementos de partidos n***s españoles se han desplazado hasta la ciudad Ceuta para enfrentarse a esos chavales que buscan en su mayoría una protección social que no tienen en sus países, y en definitiva vivir en una mejores condiciones, el problema es el de siempre, la miseria de unos muchos, y el miedo de otros, que provocan con el discurso del odio aquello que quieren seguir acumulando beneficios a toda costa.
Parece ser, que todo pertenece a una estrategia política, en la que tiene mucho que ver la acción de Estado Unidos y Israel, al negarse el gobierno español a colaborar con estos países, para utilizar las bases norteamericana en España, para que al menos desde este país no se contribuya al genocidio de Gaza y del Líbano, total esa venganza geopolítica junto a un buen aliado de Estado Unidos y Israel como es Marruecos, han provocado y manipulado a una importante cantidad de jóvenes desesperados por aterrizar en un mundo algo mejor que el que ellos conoces o al menos idealizan.
De todos modos, parece una cuestión del poder político Marroquí, que molesto por algunas de las políticas del Estado español decide realizar aquella macro operación de asalto tipo “marcha verde” del año 1975, y que naturalmente a los gobiernos de Estados Unidos y Israel, e incluso a una buena parte de la Unión Europea les parezca razonable y perfecta.
Pero esa política barriobajera de los estados, a nosotros, todo y que nos perjudica, no debería apartarnos de nuestra visión, no del mundo, sino del planeta y de la vida que se ha llegado a generar en él y como deberíamos ser conscientes de todo ello, y tener una mirada, mucho menos egoísta y tener claro que “Solo tenemos un planeta” y los autores de este libro que reflexionan desde una óptica nada piramidal, nos dicen: MA: El cambio ecológico parece ser más rápido que el económico. Estamos en el antropoceno. ….. JW:. Por primera vez en la historia de la humanidad la actividad humana está influyendo peligrosamente en la salud del planeta…JW Actualmente solo queda vida verdaderamente salvaje en el mar y en los océanos, el mismo lugar donde empezó.

Así pues, es evidente que las fronteras solo son económicas, ya que lo que prima es el dinero, que los subsaharianos y marroquís que asaltaron la ciudad de Ceuta no tienen.
Y la derecha de este país, cegada en su bandera, solo ve, el peligro que genera la pobreza, una pobreza, que por lo general tiene distinto color de piel y también de una cultura diferente, con la acción de las religiones, que quizá tenga que ver más en ese camino, entre cristianos y musulmanes que entre otras cosas significa que poco hemos aprendido de la historia. Ya sabemos de los odios que generan las religiones, tanto que prácticamente en todas las guerras, hay detrás un componente religioso.
Pero este hecho de la invasión de unas 70000 personas que todo indica que fue diseñado por algún poder oculto, del país marroquí, con el fin de desestabilizar al gobierno español, y conseguir algunos objetivos económicos en beneficio de Marruecos, en posteriores negociaciones con los países de la Unión Europea.
A pesar de todo, unas 2000 personas permanecen en las calles de Ceuta, sin ingresos y con los recursos de la beneficencia, para paliar el hambre.
La gestión de crisis del Gobierno español, un tanto atado por sus leyes y las europeas, trata de reorganizar la legalidad esas 2000 personas mientras que una extrema derecha fascista, cada vez más feroz, trata poner más piedras, con los bulos y la desinformación que genera constantemente.
Pero en otro orden de cosas, seguimos en los despropósitos políticos que últimamente han caído por la idea de Trump, que hace un tiempo, que quiere Groenlandia, porque se supone que hay un depósito de petróleo o gas en su subsuelo y las pretendidas tierras raras, y el pirata americano quiere a toda costa encontrar el tesoro como poco más o menos ya ha conseguido, eliminando a Maduro y su compañera en Venezuela.
En este momento el mundo cada vez más depende de un hilo para que estallé el conflicto y se generalice, una nueva guerra mundial, que esta llamando a la puerta y por el momento deben inventarse enemigos, aunque cada vez los tienen más definidos, parece que hay muchos intereses para que esto ocurra.
Ya hay conflicto en Venezuela ,en Ruanda, Ucrania y Rusia, Rojava y en tantos otros sitios, por no hablar del genocidio del pueblo palestino en Gaza y Libano.
Mientras en el patio de su casa Trump, no tiene ningún reparo en que su gente no tenga la menor oportunidad ni tan siquiera para jubilarse, ya que deben de seguir pagando su salud a compañías privadas e igual pasa con otros sectores sociales, por lo que cada día “el sueño americano” es para una selecta clase de privilegiados.
Al otro lado, el estrecho de Ormuz que debía ser un paseo de los beligerantes americanos, resulta que la cosa no es tan fácil y los iranís han plantado cara a los Tomahaux americano que no han servido para tanto, y un estrecho que era de libro acceso ahora, solo pasan los barcos que autoriza el país de Irán.
Rusos y ucranianos, en la disputa de un terreno que quieren sus gobiernos a toda costa mientras que estoy seguro que buena parte de los ciudadanos que habitan en aquel lugar estarían por otra manera de actuar y encontrar un entendimiento, menos fronteras y más entendimiento.
Mientras Trump, amenaza a medio mundo, con sus aranceles, o sus pretendidas bombas, o la ocupación de aquí y de allá, mientras Europa cada vez pierde más terreno en su hegemonía.
Por su parte China y los países asiáticos van ensanchando sus redes comerciales y la macroeconomía que extiende sus redes, cosa que les preocupa y mucho a los americanos que ya veían como China tenía su trazado de la ruta de la seda, por el sur de América, cosa que, sin duda, no podían aceptar, y han tratado de cerrar, el paso con el secuestro de Maduro, que por el momento a los piratas americanos les ha salido bien la jugada.
Mientras que Israel, sigue ensanchando su gran país, a costa de un pueblo devastado por las bombas americanas, la complicidad de Europa, y el mirar a otro lado de los países del Golfo, que ven como el hermano pobre de palestina, paga por su pobreza.
Y uno se pregunta, qué pasa por la mente de todos esos mandatarios que tratan el mundo con la estrategia de un juego sucio, que en nada beneficia a la humanidad, solo el interés de unos cuántos magnates, que quieren continuar con el ritmo atroz con que construyen su proyecto destructivo.
Parece todo al borde de la locura, las redes sociales, anunciando despropósitos, con falsos bulos que son dinamitados por la extrema derecha y la derecha esos partidos que cada vez más se asemejan al n***smo de luctuoso recuerdo en Europa, como si todo fuera un juego, y como si todo volviera a la edad media donde el derecho de conquista estaba al orden del día.
Ahora mismo no creo que en Ceuta se esté produciendo un asalto a la ciudad, no puede ser que personas que han llegado a la ciudad a nado jugándose la vida, tanto que algunos se han quedado en el intento, dice que 120 personas perdieron la vida en el mar, otros llegaron, descalzos, y sin nada que llevar a la boca, no puede ser el enemigo de un país, ni de un Estado, un estado capitalista como el que vivimos es evidente que tiene que tener la capacidad de corregir, eso imprevistos.
En todo caso, es el reparto de la miseria en todos los barrios limítrofes de las ciudades, grandes y no tan grandes y en Ceuta también se necesita de otra mirada, donde las oportunidades de vida, no están al alcance de todos y por lo general la sociedad en la que vivimos, para tener la oportunidad de salir del entorno, se nutre de “padrinos”, sino no sales y en los barrios limítrofes difícilmente puedes contar con un padrino.
Ya lo dijo Bakunin en otro orden de cosas pero que sirve para el contexto actual cuando en su momento, dijo, que la pobreza no basta para provoca una insurrección, ni una revolución y argumenta que “El papel del ideal revolucionario, ni siquiera la pobreza y la desesperanza bastan para provocar una revolución social. Aunque puedan originar un número limitado de alzamientos locales, resultan inadecuados para mover a todas las masas populares. Eso sólo puede ocurrir cuando el pueblo está animado por una idea universal surgida históricamente de las profundidades de su instinto”
Si bien, Bakunin está pensando en acciones revolucionaria, en este caso, si se conocen ni se espera, y mucho menos, ser enemigo de quién debe de acogerte, huyendo de la miseria, y de la violencia.


Pero, qué está pasando, hacia donde nos lleva toda ese desorden gubernamental, quienes dicen que nos gobiernan, y es que cada uno quiere conservar su parcela conquistada y conquistar la de al lado, para seguir con la misma sinrazón, y así como en un bucle continuar como siempre, la política de los políticos difícilmente cambiará alguna cosa de nuestras vidas.
El Planeta Tierra, no se merece esto que está ocurriendo, donde hay un porcentaje de privilegiados que son capaces de malgastar las energías que otros no conseguirán, llenar en el carro de la compra de toda su vida.
Así, en Ceuta una parte del pueblo español, con un discurso simplificado, es incapaz de racionalizar su pensamiento y creen que unos miles de chavales marroquís han venido a robarles y a clavarles la navaja, y montan disturbios aprovechando el desconcierto de una desbandada provocada, por la geopolítica que reina ahora mismo el mundo con Trump, Netanyahu, y otros gobernantes de su calaña.
Pero, ya hace unos años que es evidente el cambio climático, y los imprevisibles que ello comporta, el saber que el planeta Tierra, es finito y que las energías fósiles tienen actualmente el camino reducido y limitado, y que pese a que siempre se ha confiado en que la llamada humanidad sería capaz de solventar era falta de energías con otros derivados, pero lo cierto es que, nada está escrito sobre ese finito de energías, que capa vez es más claro, con las estrategias del fracking, etc.
Por lo que es bueno, que las comunidades se vistan, y se protejan con ese “cambio de hábitos para el anarquismo del siglo XXI” y creo que aquellos rincones que logren conseguir que su economía y su antagonismo social partan de ese cambio, para protegerse de la falta de recursos de un planeta finito y sobre todo de las incursiones de un sistema capitalista que todo lo que toca lo devora. Pues sencillamente se trata de organizar la vida, al contrario de lo que hasta hoy hemos vivido con la dinámica de un capitalismo, que no tiene fin, pero del cual hay que salir, ya que, si no es así, acabará devorándonos.
Manel Aisa Pàmpols
6-9-2026
Hospitalet de Llobregat

En el 105 aniversario del nacimiento de Diego Camacho Escamez, Abel Paz, nuestro estimado Durruti.12 de agosto de 1921, ...
12/08/2026

En el 105 aniversario del nacimiento de Diego Camacho Escamez, Abel Paz, nuestro estimado Durruti.

12 de agosto de 1921, 12 de agosto de 2026.

En el año del 90 aniversario de la Revolución española, con las letras en mayúscula de Buenaventura Durruti, y Francisco Ascaso.
En el 105 aniversario del nacimiento de Diego Camacho Escamez, Abel Paz, nuestro estimado Durruti.

12 de agosto de 1921, 12 de agosto de 2026.

En el año del 90 aniversario de la Revolución española, con las letras en mayúscula de Buenaventura Durruti, y Francisco Ascaso.



Este año con el 90 Aniversario de la revolución española, aquella revolución donde estabais todos vosotros, implicados los “Quijotes del Ideal”, de una manera u otra con Buenaventura Durruti, García Oliver y tantos otros.
Buenaventura se fue al frente con un buen puñado de anarquistas que una vez liberada Barcelona de los impresentables fascistas, que dejaron un reguero de sangre obrera muy importante, con la figura de Francisco Ascaso, allí en la última batalla al final de las Rambla, frente al cuartel de Atarazanas.

Bien, hoy en el 90 aniversario de aquella gesta, es que se han hecho un buen puñado de actos en recuerdo de la Revolución, aunque creo que por el camino se saltaron un buen puñado de reflexiones y enseñanzas de aquella época, o al menos falto tiempo para escuchar, aprender y si es preciso argumentar, cuando haga falta, aunque siempre hay tiempo para continuar desarrollando y reflexionando sobre aquel tiempo, que ya ha vertido mucha tinta en un sentido u otro.

Pero, por el momento, lo más destacado de todo ello, pienso, que fue un homenaje recuerdo, a la Columna Durruti, allí en el pueblo de Bujaraloz, en Aragón, donde se juntaron compañeros de distintos lugares de España y Francia, que recordaron aquello que fue el símbolo de una gran historia, que todavía da muestras de esconder siempre alguna cosa.

Y aunque no tengo toda la información deseada de este encuentro y las buenas vibraciones que producen estos momentos de empatía colectiva.
Espero recoger toda esa información con el tiempo, y agradecerla en su justa medida.

El gusanillo de Bujaraloz lo tuve hace ya muchos años, recuerdo que, en el año de 1977, en el verano de aquella primavera libertaria me acerqué hasta Bujaraloz, para respirar su ambiente y transmitirlo a otros, sí era posible, pero ha pasado tanto tiempo que se me hace difícil recordar aquellos días.

Aunque ahora la cosa ha sido diferente, se han dejado oír canciones como las barricadas, los hijos del pueblo y el himno de “mujeres libres” escrito por Lucia Sánchez Saornil y seguro que alguna de esas canciones que nos recordaba Sánchez Ferlosio que siempre atraen sentimiento y alegrías de buen anarco.

Pero volviendo a Diego Camacho y su Durruti, tengo que decirte Diego, aunque te enfades, aunque estoy seguro de que lo sabías. Que Durruti nunca tuvo una entrevista con el periodista Belga/ Canadiense, Van Passen, ya que este periodista que debía estar de enviado especial del periódico Toronto Star en París, en realidad se inventaba las historias, porque por aquella época, Van Passen, tenía alquilada una lancha motora en el Caribe y andaba con su compañera, navegando por aquellas aguas tranquilas del ecuador, caribeño.

De todos modos, mis respectos por ese buen periodista que fue el primero en ser expulsado de la Alemania n**i, por el año de 1935 (creo) así que la gente de su Toronto Star lo mandó a París para seguir las crónicas suyas de aquella Europa que seguía de cerca los pasos del n***smo, la ultraderecha campaba por todo el territorio y se veía venir la gran hecatombe, que sería la 2 Guerra Mundial y la antesala, con la España que empezó a sangrar en julio de 1936 como antesala de aquel desastre mundial.

Cómo ya sabes bien, el Toronto Star es un periódico canadiense que el 18 de agosto de 1936 publicó una entrevista de uno de sus periodistas desplazado a Europa, Pierre Van Paassen hecha a Buenaventura Durruti, al parecer en el sindicato del metal de Barcelona, un día en que Durruti se acercó hasta Barcelona, para pedir armas para el frente, ya que si se quería tomas la ciudad de Zaragoza se necesitaba muchas más armas que hicieran posible la aventura.

De esa entrevista entresacamos aquella maravillosa frase de Buenaventura Durruti que dice “ Llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones”.

Un periodista investigador canadiense ya en 1963 se dio cuenta de que en realidad Pierra Van Paassen nunca estuvo en España y que hizo todo un seguido de artículos con mucha literatura, inventados personajes, todos ellos con historias de leyendas, incluso de canadiense que se habían inscrito en las Brigadas Internacionales en España, completamente ficticios, es decir, personas que nunca existieron, y es a raíz de esa investigación por la cual se llega a la conclusión que Pierre Van Passen nunca se entrevistó con Durruti ni tan siquiera por teléfono.

Al parecer el director de Toronto Star en aquella época, ya tenía la mosca en la oreja por lo que mandó a París a uno de sus periodistas para compartir el trabajo con Van Paasen y será este llamado Atkinson, quien una vez en París se da cuenta de que Van Paassen ya lleva unos cuantos meses fuera de Francia, y que al parecer se encuentra muy bien instalado, disfrutando de la playa en el Caribe con su compañera.

Conclusión, todo lo que contaba el cronista Van Passen de aquella revolución o de la guerra civil, era una invención, literatura.

Así que, nunca Durruti ante Van Passen, no tuvo la oportunidad de decir aquello de que “llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones”.


Pero quiero creer, que tú si llegaste a saber que aquello era una ficción y después de que el compañero Miguel García Vivancos, que fue la persona que te mandó el recorte de prensa del diario Toronto Star de aquel día 18 de agosto de 1936.
Y después junto a García Vivancos o sin él, valoraste aquella entrevista y decidiste que valía la pena seguir adelante con ello, ya que era toda una declaración de amor a la revolución que se estaba librando en aquel momento.

En definitiva, pienso que Abel Paz / Diego Camacho, o incluso el propio Miguel García Vivancos en Canadá se dieron cuenta de que aquella entrevista nunca había existido, pero, sin duda, aquella frase levantaba pasiones y sobre todo servía para argumentar y generar nuevas ilusiones a nuevas generaciones que de alguna manera necesitaban oír aquella frase de “Llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones”, y tú Diego Camacho no dudaste mientras tratabas de llevar a puerto tú proyecto sobre el libro apasionante, de la vida de Buenaventura Durruti, y de Francisco Ascaso, ya que considerabas que ambas vidas, corrían parejas, y que valía la pena defender esa verdad a medias, ya que seguro que tanto Durruti como el propio Ascaso hacía ya muchos años que, “llevaban un mundo nuevo que estaba naciendo a cada instante”. Y así quedó constancia de que las ilusiones en ningún momento son abatibles, y continúan vigentes.
Gracias Diego Camacho, porque sin ti, y los compañeros que te ayudaron a confeccionar esa Biografía de “Durruti el proletariado militante”, editada primero en francés y después en castellano por la editorial Bruguera, sin esa biografía, hoy noventa años después, no podríamos conocer todo lo que sabemos, sobre Buenaventura Durruti y Francisco Ascaso.
Gracias Diego

Manel Aisa Pàmpols

Porrera, Tarragona 12 de agosto de 2026
Fotos en Roma con Luigi de Lembo , Franchesco y Abel Paz en casa de Tulio y frente a la tumba de Malatesta . Luigi de Lembo, Tulio, y Diego Camacho

Caminada llibertària pel Poble SecDes de la Base del carrer Hortes 10 del Poble Sec ahir 25 de juny de 2026, i agraïn a ...
27/07/2026

Caminada llibertària pel Poble Sec

Des de la Base del carrer Hortes 10 del Poble Sec ahir 25 de juny de 2026, i agraïn a totes les participants de la ruta i a la gent de la Base, que organitza aquestes formidables festes del barri al carrer de les Hortes.
Vàrem fer un repàs a la Barcelona lluitadora del segle XX i de les il·lusions que van portar aquelles generacions d’homes i dones que van ser capaços de plantar cara al feixisme per un temps determinat , després les traïcions i la mala política, van fer que la revolució tingués al seu fi, però ara noranta anys més t**d, l’important en aquell moment com deia la Pepita Carpena “ lo importante es vivir el día a día de una revolución”, que en definitiva és el moment d’omplir la motxilla de les nostres passions per la vida i el llegat que deixem a la resta, per qui vulgui recollir el llegat i continuar l’aventura per construir un món millor entre iguals i amb el respecte de l’entorn.

1
Ángel Pestaña, des que va arribar a Barcelona vivia al Carrer Sant Jeroni 21 , i treballava de rellotger al carrer ponent, als anys vint quan els p*stolers del sindicat lliure, pagats per la patronal buscaven els anarquistes per liquidar-los (assassinar-los), durant varius dies, ell s'amagava a casa de Ramon Franquet que era un anarquista que vivia als carrers la Nou de Rambla 162.
Ángel Pestaña patirà un atemptat a Manresa quan havia anat a aquella població, per fer un míting, escortat per un grup d'anarquista de Sabadell, entre ells Bruno Lladó, l’atempta a Manresa es va produir quan ja pensaven que tot estava controlat, va sortir del local abans de començar la xerrada i per estirar les cames i l'esperaven els p*stolers del lliure, entre ells un tal Laguía un dels més anomenats del p*stolerisme, era el 24 d'agost del 1922.

Alfonso, Martínez Rizo enginyer, va néixer a Cartagena 1877 va morir a Barcelona 1951, va escriure una novel·la utòpica que portava per títol “ 1945 L'ADVENIMENT DEL COMUNISME LLIBERTARI, Alfonso Martínez Rizo vivia la part alta de nou de la Rambla, i la novel·la tracta poc més o menys que el seu personatge de la novel·la es desperta d’un profund somni i surt al carrer i pel camí de baixada capa la Rambla les coses són diferents, fins al final s’adona que s’ha proclamat el comunisme llibertari. Aquesta novel·la utòpica fou escrita el 1933.


2
José López Montenegro va viure a Conde del asalto 163, 2n 2a, durant molt de temps home de la Primera Internacional, conjuntament amb Rafael Farga Pellicer, el pintor, dibuixant Josep Lluís Pellicer Peraire, i altres de la Primera Internacional, era Mason, va escriure a la primera època de la Revista Blanca, que s’editava pels pares de la Frederica Montseny des de Madrid.
Des de 1885 a 1890 va dirigir la revista “Los Desheredados” de Sabadell i va ser redactor de revista com a “Humanidad Libre” revista que s’editava a Valencia a princip*s del segle XX.

3
Valerie Powles. Era una noia anglesa que va venir a viure a Barcelona quan encara estava, el franquisme, la vàrem començar a Tractar a espais com “Les enfats terribles” i el bar “London”.
A Finals del segle XX quan estaven construint el Cap les Hores, les màquines de la construcció demolien tot allò que havia estat aquell espai a prop de la muntanya aleshores ella, ella una nit es va adonar que en aquell indret havia estat u refugi de la guerra civil, immediatament l’endemà, es va plantar davant de les màquines, que estaven destruint el poc que quedava de temps anteriors i no va deixar que les màquines continuessin esclafant la història d’aquell indret, és gràcies a la tossuda de la Valerie i decisió de plantar-se davant de les màquines que es va poder salvar per les futures generacions el refugi 307 que avui dia es pot visitar amb certa freqüència.
Es va fer especialista amb la defensa passiva que era la gent que construïa els refugis a la ciutat.
També i d’una manera molt semblant va fer-lo possible per què el Molino no acabes sent un “Puticlub”, ja que resulta que un empresari Rus es va fer amb aquest emblemàtic local del Paral·lel i va portar una sèrie de treballadors des de Rússia, tot en plant clandestí, la qual cosa va fer sospitar a la Valeria de què alguna cosa passava en aquell espai, i a la que s’adona de l’objectiu de l’empresari va denunciar aquella mentida empresarial, es va aconseguir aturar el projecte, però la idea de l’ajuntament no passava perquè aquell espai el gestionés la gent del barri, per la qual cosa va donar la gestió a gent de l’espectacle, però no va tenir massa recorregut. Mentrestant, al barri es va començar una campanya promoguda per la Valerie i altres companyes de Viatge “Fem girar el Molino”, que va durar uns quants anys l’objectiu que no es va acabar de complir, era que fos un espai d’aprenentatge “escènic, artístic, circ, etc. Per als joves i no tan joves del barri”, culturals i artístiques.

4
L'Asiàtic, primer al segle XIX al carrer Roser 33, fins que el van traslladar a Nou de la Rambla 145 (Avui Plataforma), l’Asiàtic era un local dels Republicans Federalistes un dels pocs local que al segle XIX, es podia considerar com un espai alternatiu a on havia teatre, xerrades, mítings, etc. Va tenir altres com “Teatre Lope de Vega” i “Teatre Lara”.
En aquest espai de l’Asiàtic serà a on Salvador Seguí Rubinat es donarà a conèixer amb un míting denunciant una llei força repressora del govern argentí de l’època quan s’expulsa d’aquell país a 18 anarquistes pel sol fet de ser anarquistes, entre ells es trobava l’escriptor Julio Camba, tots ells van ser deportats (o retornats) a Espanya el 1904, era la “Ley de residència”, que s’aplicava a tots els estrangers que consideraven perillosos.
Cal destacar-hi també les representacions de teatre que feien els del grup Avenir a Felip Cortiella al davant que va traduir al català tot el teatre social d’Ibsen, i altre dramaturg Noruecs.

Després del congrés de Sans de 1918, a on es va crear una nova estructura sindical (La Federació d’Indústria) serà el primer lloc on els delegats del Congrés donaran compte del qual s'ha acordat al congrés, allà assisteixen els afiliats que no eren delegats del congrés, per assabentar-se (Manuel Buenacasa) serà un dels que van de donar compte del que va passar en aquell congrés a l’asiàtic.
Després el 1933 l’asiàtic es va traslladar a Nou de la Rambla 145 amb una obra nova, de l’època i l’espai del carrer Roser va passar a ser del sindicat de la Fusta de la CNT AIT.
En acabar la guerra civil, aquest fou un dels molts espais dels Republicans que van perdre la propietat.
5
Cabanes 33-35 Ateneu Llibertari del Poble-Sec , eren d'aquell ateneu als anys trenta Joaquima Daurat, Fidel Miró Solana, Antoni Ortiz Ramírez, Santiago Bilbao Larregola, (fou un dels impulsors de la Vaga de Lloguers de 1931) altres Díaz Goicoechea, Pepita Carpena.
Després el 1936 van ocupar el que avui és la biblioteca de Francesc Boix.

6
La Canadenca 1919, la Vaga de les 8 hores, i més t**d el look out de Nadal, EL COMITÈ CLANDESTÍ estava al carrer d'Elcano 5, allà hi havia Manuel Geli Calvet, Paulino Díez, Simó Piera, Joan Pey, també es reunien en un escampat on s'estava fent una obra davant de l'Hospital. Els primers forcejaments de la Vaga van començar el febrer de 1919, Primer a la plaça de Catalunya perquè volien ser acomiadats 7 empleats de les oficines.
Aquella vaga que era simplement per no acomiadament d'aquestes 7 persones, es va convertir en una vaga solidària que va durar quaranta-cinc dies, participant totes les companyies de Gas i electricitat que hi havia a la ciutat i quedant-se la ciutat sense llum durant dos dies, la resta va ser coberta per la militarització del servei, és a dir, ocupant la fàbrica del Paral·lel amb 70 enginyers arribats de Saragossa i altres dels militars que estaven en vaixells al port de Barcelona. A partir d’aquell moment es va aconseguir les 8 hores de treball, 8 hores d’oci i les 8 hores de descans.
La resposta patronal va estar a convertir-se la patronal catalana, en patronal espanyola, i aleshores en el moment de les festes de Nadal i Rei, va fer un Look out, durant un mes i mig o sigui tot el mes de desembre de 1919 i els 10 primers dies a gener de 1920, allò significava que si les persones no podien treballar, no tenien ingressos, a la volta del treball la patronal demanava que els obrers trenquessin el carnet de la CNT per tornar al treball.
En aquell temps va jugar un paper important les Cooperatives de Consum com era per exemple La Flors de Mai i altres que estaven pels varis, tot i que no podien pal·liar la fam que es va estendre pel territori.
Al Pallars Llosa, a on es construïen les preses per l’abastiment de l’energia també va haver-hi força important, en aquest cas per les pèssimes condicions en les quals estaven els milers de treballadors i les seves famílies.
7

1949 el maquis a Catalunya, en un enfrontament entre els maquis i la Brigada Político Social la policia de Via Laietana 43 és assassinat el maquis Víctor Espallarga Melero que pertanyia al grup de resistència Talión i també als Maños.
Era en 25 d’octubre de 1949 quan va caure mort al carrer Vila i Vilà a l’altura de Nou de la Rambla.

Anys abans en la porta d’entrada de la Canadenca del Carrer Vila i Vilà va aparèixer el cadàver de Ramon Archs Serra, que en aquell moment era secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el 21 de juny de 1921.
Ramon era fill d’un dels afusellats del procés de Montjuïc el 21 de maig de 1894

8


On avui hi ha l'estàtua de la Raquel Meller anys enrere la cantonada del carrer ocupava el que avui és vorera, i allà hi havia el music hall Pompeia, nº 103 Paral·lel (Francesc Layret) era un espai a on la confluència era principalment de la gent de l'avui Raval o Poble Sec de classe baixa. Allí el Sindicat Lliure de la patronal va decidir col·locar una bomba amb el fatídic resultat de 6 persones mortes i 18 van resultar ferides, era el 12 de setembre de 1922.

Al costat estava el Cafè l'Espanyol un altre lloc de trobada dels anarquistes i el teatre Folies Berges als anys trenta, el que després va ser l’Arnau.


9
La Tranquil·litat.
Al costat del teatre Victòria a principi de segle XX estava el teatre Soriano, hi havia el Bar la Tranquil·litat que estava regentat (llogat) per Martín Sisteró, allà es reunien principalment els anarquistes, era de sobres conegut per les reunions que feia “els Solidaris” ja als anys trenta, tal com ens diu Liberto Sarrau, nanos del grup “quixots de l'ideal” venien des del Clot per escoltar el que deien els anarquistes.
En aquell Bar García Oliver el 23 de febrer de 1923 va dir allò de la “Gimnàstica Revolucionària” en aquella reunió hi havia Durruti, Ascaso, Antonio Ortiz, Gregorio Suberviola, Eusebi Brau, Gregorio Jover, García Vivancos, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz.

El gener de 1933 amb la insurrecció del 8 de gener, principalment a l'alt Llobregat, van ser detinguts un bon grapat d'anarcosindicalistes, i molts d'ells enviats a Fuerteventura i Bata a Àfrica entre ells a part de Durruti i Ascaso i estava també, Martín Sistero del Bar la Tranquil·litat, pel qual va estar un temps el Bar tancat, el va tornar a obrir mesos després la seva germana, ja que havien de continuar pagant el lloguer.
Al davant a l’altra cera del carrer hi havia el Sevillà i a la cantonada el Chicago amb la bretxa de Sant Pau.

10
El 19 de Juliol de 1936 a Barcelona les principals batalles dels obrers davant l’exercit fou al Cinc d’Oros, Plaça Catalunya, i aquesta Batalla de la Bretxa de Sant Pau.
La batalla més o menys anava del carrer Tapiolas, fins a la benzinera de l'Ubac avui desapareguda casa tocant ja al port, i sobretot el carrer Sant Pau fins a la caserna de Carabiners, el carrer Aldana (Davant Teatre Olímpia i Presó de Dones) i com a principal escenari el carrer Roser/ Fontrodona, que va ser clau en el desenvolupament de la batalla. La primera barricada va ser a Aldana / Ronda Sant Pau amb un parell de taules de marbre i algunes cadires, que va muntar improvisadament Francisco Ascaso.
L’exercit tenia la missió d’arribar al port al Govern militar o esperava el General Goded per dirigir la tropa i els anarquistes van impedir que això passes. La Batalla va durar des de bon matí fins a ja arribar a la nit, quan les tropes franquistes entraren al sindicat de la fusta i s’adonaren que havien caigut en la trampa de quedar encerclats aquell espai sabem que el van defensar a part dels ja coneguts hi havia els germans Sabaté, el major Josep i Francisco, també sabem que hi havia el pare i l'oncle de Paco Ibáñez, també Fidel Miró secretari de les Joventuts Llibertàries, Aurelio Fernández (Solidarios), Justo Bueno, etc.

11
Novelty Bataclan avui la Humana Paral·lel 81-85 cantonada Poeta Cabanyes.
Ramon Archs poc abans de ser assassinat va organitzar una reunió al Bataclan per canviar d'estratègia davant les accions del sindicat lliure, ja que no era lògic enfrontar-se-li directament amb els membres del sindicat lliure, sinó que ells havien d'atacar el cap de la repressió i el cap de la repressió a Barcelona era Eduardo Dato president del Govern a Madrid, Severiano Martínez Anido, (governador civil i militar)Miguel Arlegui, (Cap de la policia) i l'inspector Espejo.
Allí en aquell Teatre Cabaret del Novelty es va decidir amb l’escuradents més llarg qui anava a Madrid a fer justícia obrera, amb el president del Govern que consentia que per Barcelona es matessin obrer per l’esquena pels carrers de la ciutat.
Van anar-hi a Madrid Ramon Casanellas Lluch, Pere Mateu Cusido, i Lluís Nicola Fort, aquest anava acompanyat per la seva companyia Joaquima Carlota , era amb una motocicleta sidecar al crit de “Visca l’anarquia” el 8 de març de 1921.
L’altre dels quatre assenyalats com a caps de la repressió que va ser ajusticiat fou l’inspector Antoni Espejo que va ser seguit des del Cafè Español fins al carrer Ample /Plaça Medinaceli a on l’home de la Gavardina, va fer justícia obrera amb aquell personatge.
Ramon Archs que havia substituït Andreu Nin que havia partit cap a Rússia, després de tanta lluita interna entre els p*stolers del lliure (patronal) i els obrers dels grups d'acció de la CNT AIT van decidir apartar-se d'aquesta lluita i anar a buscar el cap de la repressió que eren en aquell moment l'Inspector Mirall, el cap de la Policia del Govern Eduardo Dato. Per això es van reunir al cafè Novelty, després conegut per Bataclan i avui podem veure “La Humana” a Paral·lel 81-85 cantonada, Poeta Cabanyes. Allà en una reunió van decidir a qui li tocava cadascuna de les accions, i entre elles la d'anar fins a Madrid per acabar amb el president del govern Eduardo Dato i tot això se'l van jugar els grups a la canyeta més curta i li va tocar a Ramón Casanellas Lluch, Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicola Fort a qui va acompanyar fins a Madrid la seva companya Joaquina 1921 amb el crit de ¡ Visca l'anarquia! També es va aconseguir acabar amb l'inspector Antonio Espejo un dia després d'aquest realitzar unes diligències amb el propietari del Bar Espanyol del Paral·lel i va ser seguit per l'home de la gavardina i va ser ajusticiat a la ciutat vella a l'altura de la Plaça Medinaceli.

12

Mateo Santos Cantero, nascut a Salamanca , ell era el director a Barcelona de “ Popular Films” (crec que estava) que tenia uns estudis a Paral·lel 110, 114, als anys 30 abans de la guerra hi havia una revista de la “Popular Films” va dirigir les pel·lícules o documentals “El cinema sota l'esvàstica” Reportatge del Moviment Revolucionari de 1936 la batalla de Barcelona, i la primera imatge de la marxa de la columna Durruti) “L'exprés blau”
Va patir exili al camp de concentració de l’Ariège. On acaba la columna Durruti i les Brigades internacionals.

13

Cinema Amèrica, (avd. Francesc Layret) Paral·lel a la cera del Poble Sec, més o menys davant del carrer Parlament el mes d'abril del 1934, hi va haver un tiroteig entre els anarquistes i la policia, a l'altura del cinema Amèrica. Va ser detingut l'anarquista Francesc García àlies “Patillas” que a la butxaca portava la foto del comissari Eduardo Quintela, que va sortir d'aquella trobada sense patir cap contratemps mentre morien els policies, un tal Duran i ferit un anomenat Botey. Eduardo Quintela serà la bèstia negra de l'anarquisme en ser el comissari de policia de la Brigada Polític Social durant el franquisme al costat de Pedro Polo Borrego.
Als anys quaranta al mateix lloc els germans Sabaté, davant del cinema Amèrica van patir una emboscada del Comissari Eduardo Quintela, era el 26 de febrer de 1949, però van sortir ben parats els anarquistes, però en aquell enfrontament va morir el policia Oswaldo Blanco Gregorio.

14

Pepita Carpena de les Joventuts Llibertàries de Poble-sec vivia a la Plaça les Navas 15, la podeu trobar i saber-ne més d’ella i d’altres companyies al documental de “De tota la Vida”, en què participa Lisa Berger, i altres companyes anarquistes americanes, Pepita va ser de Dones Lliures de la barriada del Poble Sec que en aquell moment també abraçava la zona del Mercat de Sant Antoni, en principi el 36 tenien a l’edifici dels Escolap*s de sant Pau ( Ricardo Mella en aquell moment), allí estaven l’Ateneu Faros, escola de militants, les Dones lliures, el sindicat de mainaderes, etc.
Fins que a mitat del any de 1937 va venir el govern de Madrid/València s’instal·la a Barcelona i aquell edifici va ser ocupat per un ministeri.
Elles aleshores, les Dones lliures ocuparen el local de la cantonada de Campo Sagrado amb la ronda de Sant Pau. En aquell moment Campo Sagrado portava el nom de “Tomás Herreros”, que en aquell indret havia tingut la impremta anarquista “Germinal” a on avui està el col·legi Rubén Darío.

15
Carrer Blai 63

El diumenge 24 de febrer de 1924 al carrer Blai 63, després d'unes detencions al carrer Taulat 101, 1,2, la policia es va assabentar de dos p*sos on vivia anarquistes, una d'elles al Poble Sec, i l'altre al Poble Nou, i la policia cap allà va ser al carrer Taulat van detenir Aurelio Fernández i el seu germà Ceferino i la seva companya Teresa Silva. I al carrer Blay 63 vivia en aquell moment Gregorio Suberviola de Caparroso, Navarra (l'anarquista més significat de Navarra) i Manuel Campos, tots dos era del grup “els solidaris” en aquell p*s hi va haver un enfrontament on va morir Manuel Campos i va resultar ferit greu en tenir un tret a l'esquena que li afectava la columna vertebra, en Gregorio Suberviola, el van portar primer al dispensari del carrer Roser, i després al clínic on el 13 de març de 1924 va morir.
Aquell p*s del carrer Blai 63 fou la seu del Comitè Regional de Navarra durant tota la guerra civil de 1936-1939.


16

Església del carrer de Tapioles ocupada el 1936, per la CNT AIT del sindicat de la Socialització de la Fusta que la va fer servir de magatzem a més de treure la cupular de l'Església perquè no pogués orientar l'aviació enemiga. Campanar. Després l'Església va ser ocupada com a magatzem i espai per reparar cotxes i camions i l'edifici que hi ha contigu el construeixo el sindicat de la CNT AIT d’edificacions per necessitat de l'organització d'aquell moment, també el garatge que fins fa poc encara ho era i ara és un súper, al carrer de Blai també el van fer servir per a servei tècnic dels automòbils.
El 19 de juliol de 1936 l’escriptor i periodista Gonzalo Ledesma guanyador del Premi Planeta el 1985, que vivia de petit al carrer Tapioles va veure des del terrat de casa seva, com el Capella de l’Església del Carrer Tapioles disparava una escopeta contra els obrers del Poble Sec.

17

El Roser (Rosal 33) a partir del 1933 va passar a ser el sindicat de la Fusta, que anteriorment tenia un espai al carrer Sant Pau prop del Cinema Diana, que va continuar mantenint, el sindicat de la Fusta el 1936; el 19 de juliol era el responsable de defensar la Bretxa de Sant Pau.

Manca altres que no oblidem que pròximament també tindrem en compte com Josep Lluís Faceries, veí de carrer de l'Elcano, Sara Berenguer nascuda al carrer Magallanes, i altres històries del maquis, i de la resistència llibertària que podem trobar en aquesta caminada, o històries de col·lectivitats i de defensa passiva.

Manel Aisa Pàmpols

Joaquina Dorado, Coletter Durruti, Antonia Ojeda, Manel Aisa , Adolfo Castaños i Pons Prades, el compañero de la Bandera no conozco.

Dirección

Barcelona

Horario de Apertura

Martes 16:00 - 20:00
Miércoles 16:00 - 20:00

Notificaciones

Sé el primero en enterarse y déjanos enviarle un correo electrónico cuando Ateneisme publique noticias y promociones. Su dirección de correo electrónico no se utilizará para ningún otro fin, y puede darse de baja en cualquier momento.

Atajos

Compartir

Categoría