16/12/2024
Llibre: "Desarmats i captius - Vae Victis"
800 avions de combat, entre caces i bombarders. Un exèrcit d’uns 75.000 homes. Artilleria, blindats, submarins i vaixells de guerra. Hospitals, vehicles de transport, combustible, personal tècnic. Pont aeri per portar des de Marroc a Andalusia les tropes colonials. Bloqueig del Mediterrani per impedir l’abastiment de la República. Bombardeigs de saturació en ciutats i pobles per escampar el terror entre la “rereguarda”. Bombardeig sistemàtic d’infraestructures civils i militars al llarg de tota la costa catalana i valenciana. Ocupació de Mallorca amb matances d’opositors.
Els militars italians enviats per Mussolini no van venir a la “guerra d’Espanya” per aportar una nota de folklore, sinó que van ser, juntament amb els n***s, i potser més que els n***s, un trumfo decisiu en l’èxit del cop d’estat franquista.
I malgrat això ningú, des de la mort del dictador, ha reclamat a l’estat italià cap rescabalament i desgreuge, ni tan sols simbòlic. Rescabalament i desgreuge exigibles de ple dret.
Ans al contrari: fins a l’any 1967 (Mussolini havia estat executat al 1945) l’estat franquista va pagar a la República democràtica italiana les lletres firmades per Franco en pagament pel material bèl·lic enviat al bàndol nacional pel feixisme italià. Literalment: Itàlia va cobrar totes i cada una de les bombes que havien matat i destruït al llarg de la geografia espanyola i en especial Catalunya i país valencià.
Un cas únic, ja que després de la II GM, el febrer de 1947, a la conferència de París, Itàlia va haver de cedir territoris (a Iugoslàvia, França, Grècia), retirar-se de les colònies, desmantellar gran part de l'exèrcit – amb els bucs més moderns requisats - i pagar indemnitzacions econòmiques a Iugoslàvia, Grècia, la Unió Soviètica, Etiòpia, a Albània. Egipte i Líbia rebrien compensacions més t**d (l’any 2010 Libia).
Aquest “oblit” incomprensible en un estat de dret (el mateix estat Italia, ha perseguit en justícia els autors alemanys de represàlies contra civils, per iniciativa de familiars de víctimes, fins l’any 2010, i reclama encara avui dia el pagament de danys a l'estat germànic) va acompanyat d’una sistemàtica infravaloració (a la darrera llei de memòria “democràtica” 4 ratlles genèriques en el preàmbul) del rol de les potències de l’eix, en homenatge a la lectura canònica de la guerra del 36 com d’una “guerra civil”.
El llibre pretén, descrivint un recorregut de més de 12 anys a través de diverses campanyes finalitzades a obtenir “veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició” efectives, posar de relleu la manipulació de la història en que es basa la narració oficial de la transició i denunciar les complicitats que han fet possible l’acceptació, fins i tot per part d’entitats memorialistes i de majories socials, de la increïble impunitat de què han gaudit i gaudeixen persones, institucions i sectors polítics i econòmics que van crear o consolidar els propis privilegis i posicions de poder durant la guerra i el franquisme.
La descripció de diversos aspectes del context polític i social en que se situa aquesta experiència il·lustra amb exemples continuïtats i efectes (que configuren l’anomenada anomalia espanyola) d’aquesta manipulació de la història
L’objectiu rau també en aportar elements i dades a debats que no es poden considerar tancats, ja que es refereixen a fonaments del dret internacional (la imprescriptibilitat de deutes de guerra o dels crims de lesa humanitat) i d’interpretació dels principis que han d’inspirar un estat de dret (dignitat de la persona humana vs raó d’estat).
