15/02/2026
🏴
En el dia d'ahir alguns membres dels Templers del Comtat de Barcelona, varen fer una visita al Castell d'Algars.
Visita de la mà de l'arqueòleg Pere Rams, , el qual està realitzant les darreres excavacions en el castell.
Esperem poguém en breu fer col.laboracions en aquest enclau del Temple a les Terres de l'Ebre.
Una mica de la seva història.
El castell d’Algars és documentat l’any 1153, en la donació que el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV féu als templers del castell de Miravet amb tots els seus termes; consta, segons l’escriptura, que el castrum de Algars, juntament amb el de Batea, eren inclosos dins l’ampli terme territorial de la fortalesa de Miravet.
La sotscomanda d’Algars restà vinculada sempre a la casa mare de Miravet. Integrava els territoris de Batea, Algars i Pinyeres, juntament amb el castell i lloc d’Almudèfer. La primera referència a un preceptor d’Algars és del gener del 1221, en un document de venda a favor de l’orde (“fratri Guillelmo de Cleriana, preceptorí de Algares, et toto convento de castro Mirabeti”). Aquesta expressió denota l’existència d’un preceptor a Algars, encarregat d’un control més directe, però no de tota una comunitat de frares. Pocs anys després, al novembre del 1227, tenim documentat un altre comanador, fra Ponç d’Inlice, que rebia un molí al terme de Corbera.
Els templers continuaren, tot i que de manera lenta, la seva tasca de colonització d’aquest sector, on trobaren de bell nou dificultats, ara per part de l’orde de Calatrava, amb el qual també arribaren a un acord a l’abril del 1229. Tanmateix, cal esperar al desembre del 1244 per trobar la segona carta de poblament del lloc de Batea, que fou concedida a un grup de divuit famílies. Aquest text, que palesa una revifalla del repoblament a la zona, esmenta un tercer comanador, fra Guillem Rotger. Tot i així, no s’hi explicita ni es dedueix del seu contingut l’existència de tota una comunitat templera estable, atès que es torna a parlar del convent de Miravet. És evident que el preceptor d’Algars pertanyia a la comunitat de la casa mare i que realitzava les tasques pròpies d’un procurador o delegat, acompanyat d’alguns frares o escuders, en aquestes terres més allunyades del nucli central.
Algars surt esmentat en la important sentència dictada al maig del 1263 en la causa que hi havia entre el bisbe de Tortosa i el mestre provincial de l’orde. Els jutges determinaren que les esglésies d’aquests llocs fossin de domini del prelat, que els clergues en rebessin les primícies i que els delmes fossin repartits per meitats. Per reforçar la colonització d’aquestes valls, amb una població segurament força reduïda, al gener del 1281 els templers concediren a un grup de pobladors el lloc d’Algars, mentre que al setembre de l’any anterior s’havia atorgat la carta de poblament del lloc de Pinyeres, al nord d’Algars, i la del mas d’Almudèfer, actual agregat del municipi de Caseres, al sud.
El lloc d’Algars, juntament amb Batea i els altres indrets que depenien de la sotscomanda, entraren a formar part del domini dels hospitalers a l’inici del segle XIV, quan fou decretada l’extinció de l’orde del Temple.
🇪🇦
En el día de ayer algunos miembros de los Templers del Comtat de Barcelona, realizaron una visita al Castillo de Algars.
Visita de la mano del arqueólogo Pere Rams, , quien está realizando las últimas excavaciones en el castillo.
Esperamos poder en breve hacer colaboraciones en este enclave del Temple en las Terres de l'Ebre.
Algo de su historia.
El castillo de Algars está documentado en el año 1153, en la donación que el conde de Barcelona Ramon Berenguer IV hizo a los templarios del castillo de Miravet con todos sus términos; consta, según la escritura, que el castrum de Algars, junto con el de Batea, estaban incluidos en el amplio término territorial de la fortaleza de Miravet.
La subcomanda de Algars quedó vinculado siempre a la casa madre de Miravet. Integraba los territorios de Batea, Algars y Pinyeres, junto con el castillo y lugar de Almudèfer. La primera referencia a un preceptor de Algars es de enero de 1221, en un documento de venta a favor de la orden (“fratri Guillelmo de Cleriana, preceptorio de Algares, te toto convento de castro Mirabeti”). Esta expresión denota la existencia de un preceptor en Algars, encargado de un control más directo, pero no de toda una comunidad de frailes. Pocos años después, en noviembre de 1227, tenemos documentado a otro comendador, fray Ponç d'Inlice, que recibía un molino en el término de Corbera.
Los templarios continuaron, aunque de manera lenta, su labor de colonización de este sector, donde encontraron de nuevo dificultades, ahora por parte de la orden de Calatrava, con el que también llegaron a un acuerdo en abril de 1229. Sin embargo, cabe esperar en diciembre de 1244 para encontrar la segunda carta de población del lugar de Bate. Este texto, que pone de manifiesto un resurgimiento de la forestación en la zona, menciona a un tercer comendador, fray Guillem Rotger. Sin embargo, no se explicita ni se deduce de su contenido la existencia de toda una comunidad templaria estable, dado que se vuelve a hablar del convento de Miravet. Es evidente que el preceptor de Algars pertenecía a la comunidad de la casa madre y que realizaba las tareas propias de un procurador o delegado, acompañado de algunos frailes o escuderos, en estas tierras más alejadas del núcleo central.
Algars sale mencionado en la importante sentencia dictada en mayo de 1263 en la causa que existía entre el obispo de Tortosa y el maestro provincial de la orden. Los jueces determinaron que las iglesias de estos lugares fueran de dominio del prelado, que los clérigos recibieran las primicias y que los diezmos fueran repartidos por mitades. Para reforzar la colonización de estos valles, con una población seguramente bastante reducida, en enero de 1281 los templarios concedieron a un grupo de pobladores el lugar de Algars, mientras que en septiembre del año anterior se había otorgado la carta de poblamiento del lugar de Pinyeres, al norte de Algars, y la de la masía de Almudèfer.
El lugar de Algars, junto con Batea y los demás lugares que dependían de la subcomanda, entraron a formar parte del dominio de los hospitalarios a principios del siglo XIV, cuando fue decretada la extinción de la orden del Temple.
